Eternitat literària
Aquelles mans pretèrites aguantaven un clàssic secular. Cada lletra estava sent engolida per aquells ulls, també pretèrits, de l’entitat física que havia estat jo. De cop, vaig tenir una sensació excessivament familiar en constatar que, allò que s’estava narrant, tenia l’aire d’una ficció simulada.
–I no ho són sempre, de simulades, les ficcions? –em preguntareu.
El que vull dir, o vinc a referir-me, és que el text tenia la capacitat de traçar una línia aleatòria, no fixada, diferent en funció del lector que tingués al davant. És més! Vaig tenir la certesa que el llibre m’estava analitzant i, com més avançava en el curs de la trama, més convençut estava que el personatge principal era el reflex de mi mateix. Aquell relat, sense que jo en sabés el per què, el com o el motiu, m’havia inserint dins d’una història aliena, la seva, que hipotèticament havia estat escrita segles enrere.
De l’estupor vaig passar a la perplexitat i, finalment, em vaig deixar vèncer per un interès creixent i cada cop més desmesurat. Però, si us plau, no em mal interpreteu. Allò no es tractava d’un exercici narcisista on el jo es queda hipnotitzat amb la imatge de si mateix. Ans al contrari, sempre he estat un home de perfil vulgar que ha ratllat la irrellevància. El zel em venia provocat perquè se m’estaven revelant veritats que aparentment desconeixia. Atributs que havien reposat dins la letargia de la inconsciència i que afloraven punyents com acusacions imperatives i irrefutables. Aquell era el meu jo veritable! Qui, doncs, podria desenganxar-se d’una lectura com aquella?
Com més llegia, més desorientat em sentia. No me’n sabia avenir que desconegués tantes coses de mi. Em costava d’acceptar el buit que tenim de nosaltres mateixos, que vivim enganxats al cos que som, però que l’habitem des d’un jo que no ens mirem. Vaig continuar absort, centrat únicament en la lectura d’aquest llibre que tenia intensament agafat amb les mans. Unes mans que, de cop i volta, se’m van presentar insubstancials i desproveïdes d’opacitat. Estaven perfilades a través d’una pell trencada i transparent, construïdes per un conglomerat de lletres entrellaçades que creaven la il·lusió del volum. A l’instant, em vaig reconèixer com un ésser híbrid, amb la mitat superior del cos feta a base de grafies… Em vaig espantar? Si, i molt, i em vaig apartar instantàniament d’aquell objecte! Tot jo tornava a ser íntegre, fet d’una sola peça. Llavors, vaig constatar que l’estat era reversible ja que, si tocava lleugerament el llibre, una part de mi esdevenia lletra i, quan deixava de fer-ho, recuperava la naturalesa d’home. La voluntat de seguir ordint en el si de mi mateix em va sumir de nou en la lectura i, com més avançava, menys carn tenia. Al final de l’últim paràgraf, quan ja quasi era immaterial, vaig decidir voluntàriament de fondre’m dins de les lletres i conservar-me com a eternitat literària dins les pàgines d’un clàssic que sempre romandrà. Tot jo era pretèrit.
Roger Corominas
-
